viernes, diciembre 07, 2007

La casa i els sentits
s’uneixen
en un tot
De l’unitat simbiòtica
recullo l’escalfor
del mi mateixa
amb foc
i dolça companyia.
Sento els brots nous
com trepen enardits
dins la sang desperta.
Octubre ens porta
el fred.
Com sempre
en aquest temps,
jo enceto
primaveres.
Un resta sol
malgrat coneix
l’art d’amanyagar
els altres.
Un resta sol
a pesar de tot
per sobre de cadascuna
de les paraules.
El temps esborra l’instant,
precís.
De la fusió no queda
ni el record.
No es pot retornar
per segon cop
al mateix lloc
Què perseguim
si res perdura
i tot es transforma?
El destí ens vigila
o serà
el personatge Déu
que tot ho escriu
i ens sentencia.
La llibertat existeix?
Escollim o
som escollits?
Creem el que ens envolta
o el que ens envolta
ens crea?
Les dues,
i simultàniament.
De quin material
estrany
està feta la vida
que quan et creus
que ho saps,
et confies,
i torna a allunyar-se,
subtilment?
Altra cop al mig
de la mar.
Tan sols dos braços,
dues cames
i un cap.
La immensitat
de l’existir.
L’engany que ens
captiva,
en oblidar,
la fragilitat,
lo efímer.
Déu és mort.
Mort és qui posa
les coses al seu
lloc.

SALT

El que observa, pateix
que no es cristal·litzi.
Els peus aixecant-se,
a poc a poc,
deixant enrera
plomes blanques.
Sense espais
per parlar,
les músiques criden
plenes de consignes.
El cor del barri
batega esverat.
Tot canvia
i molt ràpid,
pels ulls.
El silenci
crida gruixut
en els dibuixos
de les parets.
Canten els llops.
La cova ressona el plor.
La cova enbolcalla
les veus lamentacions.
Llops, nit i lluna.
Trilogía antiga
que desvetlla
l’instint, l’arrel.
Darrera les arrels
el posicionament
dels meus peus
sobre aquest món.
La sort roda esvalotada
al centre del meu pit.
Les parpelles
ventallen el misteri
del jo observant,
callat i astut.